issabte 4 d’octubre vam tornar a sopar al jardí de l’Hotel Montsoliu, que era ple a vessar. La setmana abans, al menjador de dins, pensàvem que ja s’havia acabat la temporada. Però amb una temperatura de vint-i-tants graus venia de gust que et toqués l’aire. A la matinada van caure quatre gotes.
Al migdia de diumenge vaig sortir a córrer i al mig de la pista, recolzat en una pedra, vaig trobar un cocou, que és l’ou de reig petit (Amanita caesarea). Té forma d’ou passat per aigua, amb el rovell que treu el cap, com si haguessin trencat la closca amb un cop de cullera. Ous de reig el 5 d’octubre! Que els hi expliques als bolets de l’octubre o el novembre. La humitat revifa el miceli, que no ha deixat de produir fruits des de les darreres pluges, i d’un dia per l’altre, surt l’ou de reig. Quan la temporada està engegada és qüestió d’hores: la tarda de dissabte vaig passar pel mateix camí i no hi era pas.
L’ou de reig petit, que té forma d’ou passat per aigua, amb l’involucre blanc i la mica de cutícula del barret cridanera.
Julià Guillamon
Des de fa uns anys, la temporada dels bolets s’allarga molt. Si plou per la Mare de Déu d’Agost, com tocaria, i després no fa una calor africana, surt la primera florida. Però després, com que el fred no es decideix a arribar, se segueixen fent els bolets, de colors virolats, de la primera tongada: ous de reig, lleteroles (Lactifluus volemus) i rossinyols (Cantharellus cibarius). Fa uns quants anys, un dia de la Mercè –24 de setembre– amb el dissenyador Albert Planas vaig collir un cistell de cinc quilos d’ous de reig de fageda, per damunt dels 1.000 metres.
Aquest any, la diguem-ne anomalia, encara és més forta. A dalt al faig ja hi fa fred. Però a les rouredes i alzinars, els ous de reig fan uns rams preciosos. I de lleteroles en surten a voler, al peu les estepes, arrecerades a les parets de les pistes i a sota un tronc travessat sobre un corriol. És un bolet per fer a la brasa amb all i julivert. Mentre que els cocous, tallats fins, amb pebre i sal i un raig d’un oli, són una delícia. També es poden menjar fregits a la paella
El groc, concretament, recorda la crema de Sant Josep sense cremar, típica del país
Que bonics són els ous de reig, amb aquell color de rovell d’ou que es dilueix quan s’obre el barret i li toca el sol. La combinació d’aquest color amb el groc del peu i el blanc de l’involucre és d’una bellesa exquisida, molt atrevida. El groc, concretament, em recorda els plats de crema que feia la meva àvia, la crema de Sant Josep sense cremar, típica del país. No sé si s’han adonat que he escrit aquesta columna sense fer servir les paraules maleïdes: carbassa i taronja.
L’ou de reig fa unes escales de colors que costa definir amb paraules
Julià Guillamon
En català, del color carbassa se n’ha de dir carbassa, però molta gent –per calc del castellà i perquè hi ha més taronges que carbasses– en diu taronja. Darrere d’un nom i de l’altre hi ha una desaparició de matisos inquietant. Quina mania de dir que les coses són taronges! Quan és menuda la lleterola és com un botó d’un color vermell vellutat de préssec d’aigua. De més gran, té un color esbandit, de jaqueta bona, de pell girada.
