Som un país que genera riquesa, que l’atrau, que té una balança comercial gens menyspreable. Som un país d’oportunitats que ens fa sentir afortunats d’haver nascut aquí. A Catalunya, la gent treballa, emprèn i paga els seus impostos. Ara bé: tenim la sensació que podríem anar molt més lluny, però no ho acabem de fer. De fet, convivim amb la sensació que els diners hi són perquè els generem, però que no arriben on haurien d’arribar.
Sabem que fa anys que patim un espoli fiscal del 8% del PIB i necessitem un nou model de finançament que mai s’acaba de materialitzar. I no el volem per tenir més diners perquè sí, sinó per recuperar allò que és nostre i posar-ho al servei de la gent. I aquest debat té encara més sentit, si afrontem dos elements més: hi ha diners que no arriben mai i, alhora, els que ja tenim s’han d’aprofitar molt millor.
Primera idea: al nostre país hi ha diners, però no tothom contribueix igual. No tothom paga els impostos que els tocaria. Les grans empreses i els qui més tenen utilitzen mecanismes per evadir i eludir impostos que no tenen els petits empresaris o els treballadors. Les rendes més altes tenen mil maneres d’esquivar el que els tocaria aportar, mentre la gent que s’aixeca aviat cada dia per anar a treballar veu com cada any li costa més arribar a finals de mes. I la sensació que tenen, a més a més és que no reben, a canvi, el que mereixen.
De fet, mentre tu estàs llegint aquest article, l’1% més ric de Catalunya ja ha guanyat més diners especulant amb productes bàsics com l’alimentació o l’habitatge dels que un català mitjà guanyarà en tot un any. I això no pot continuar així. Perquè el balanç de tot plegat és clar: per una banda, un català mitjà paga més, en comparació amb l’esforç fiscal del qui més té; per l’altra, també paga pel que marxa Espanya pel dèficit fiscal. Càstig doble.
Segona idea: a Catalunya hi ha diners que se’n van i no tornen. Cap a Espanya, per suposat. Perquè mentre aquí discutim si podem reforçar la sanitat o si ens podríem permetre extraescolars gratuïtes, allà ningú ens rendeix comptes. Ni sobre com gasten aquests diners ni sobre per què mantenen un model que premia la dependència i acomoda territoris, en lloc de donar-los autonomia i responsabilitat. Això no és solidaritat: és un llast que ens impedeix avançar com a país adult i productiu.
I tercera idea: cal passar l’administració per la rentadora. No per encongir-la amb aigua calenta, com voldrien alguns, sinó per deixar-la com nova. Necessitem una administració neta, àgil i moderna. Una administració que respongui amb rapidesa els reptes d’una societat cada vegada més heterogènia i complexa, que aprofiti el talent dels seus professionals i que no faci perdre el temps a la gent. Rentar l’administració no és anar contra el sector públic, sinó cuidar-lo i posar-lo en valor.
Tots i totes, des de la ciutadania fins a entitats i associacions que cuiden allò públic i que es relacionen amb les institucions, patim tràmits absurds, retards sense sentit, serveis públics que no funcionen del tot bé o diners que es destinen a coses que ningú entén. Si deixem la reforma de l’administració només a les dretes reaccionàries, ens passaran motoserres i retallades.
Si ens ho fem nostre, des d’una perspectiva progressista, podem fer una revolució de sentit comú, d’eficiència, modernització i justícia. La gent vol veure que els seus impostos serveixen per alguna cosa, que el país avança, que l’administració acompanya i no l’entrebanca.
Per això cal un nou finançament, sí. Però també cal una nova manera de governar: moderna, sense por i amb la mirada posada en la gent que fa que aquest país funcioni cada dia. Els calés hi són. El que cal ara és recaptar-los nosaltres, i distribuir-los de manera més justa, posant-los al servei de la gent. Fer això és també el camí per recuperar la confiança i tornar-nos a agradar com a país.
