A stracanada . Una paraula que periodistes, tertulians i comentaristes polítics utilitzen constantment per referir-se a l’excés en què, gairebé diàriament, alguna de ses senyories incorre quan pren la paraula, sense cap filtre, a la tribuna del Congrés o en altres fòrums públics. L’exageració és de tal magnitud –quan no es tracta directament d’un insult– que acaba sent esperpèntica. La ironia s’ha volatilitzat. Inicialment l’astracanada va ser una estrafolària i esbojarrada evolució del sainet gràcies a Pedro Muñoz Seca, autor de La venganza de Don Mendo o Los extremeños se tocan . Sempre en clau d’humor com a El Tenoriu , d’Andreu Buenafuente i Sílvia Abril, ja un clàssic anual de l’escena barcelonina, com ho van ser abans Capri i la Santpere. O les representacions de la parella Paco Morán-Joan Pera, reis del Paral·lel. No hi ha cap engany al públic: veuran una comèdia.
L’astracanada que solca l’hemicicle està emparentada amb el que va crear Doroteo Martí, considerat un dels pitjors actors de la història teatral espanyola. Això sí, dotat d’una veu que va triomfar als serials radiofònics de Guillermo Sautier Casaseca dels cinquanta i seixanta, singularment Ama Rosa . Martí, conscient de les seves limitacions dramàtiques, va saber enfocar la seva carrera. Va fundar la seva pròpia companyia i va descartar la comèdia orientant el seu repertori cap a “obres serioses” que portava a l’absurd i a la hilaritat total amb la seva esbojarrada i impostada actuació. Així, podia interrompre el moment cabdal d’una tragèdia adreçant-se a una espectadora i sol·licitant baixar al pati de butaques per plantar-li dos petons a la galta perquè li recordava la seva mare. O en plena crucifixió, escenificant la passió de Crist, recordar al respectat públic, “abans d’expirar”, que l’endemà, com que era festiu, tindrien lloc representacions de Genoveva de Brabante a les quatre, les set i les deu de la nit. Sovint, des de bastidors, trepitjava de manera sorollosa perquè el públic, alertat, esclatés en aplaudiments tot just irrompre en escena. Va arribar a reconèixer que el pitjor que li va passar en la seva carrera va ser una bona crítica, que va provocar un descens en l’afluència d’espectadors.
Avui s’hi trobaria a gust, al Congrés, un entorn d’aparent solemnitat per a un disbarat absolut
El senyor Martí, que es va enriquir al teatre i a qui va tocar la grossa de Nadal, s’hi trobaria ben a gust avui, al Congrés, un entorn d’aparent màxima solemnitat per a un disbarat absolut. Manuel del Arco, que el va entrevistar per a La Vanguardia el juliol del 1963, ho sabia. Em permeto reproduir part del seu article.
– Seria capaç de ser espectador de si mateix?
– Sens dubte, soc admirador de la gent valenta.
– Ha intentat fer-ho bé?
–No. Si ho fes, perdria el meu públic.
– Pensa que viu d’un fracàs?
–M’he fet la pregunta milions de vegades, però procuro eludir la resposta.
– Doroteo, com pot ser que el seu teatre sigui tan dolent?
–Si canviés, no em vindrien a veure.
