Per què té pressa Collboni?

Aquesta setmana va tenir lloc un Plenari Extraordinari en què es van iniciar els tràmits per a una qüestió de confiança cap a l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, conseqüència de no haver aprovat els pressupostos en el darrer Plenari Municipal. En aquest, celebrat el divendres 21 de novembre, jo mateixa vaig expressar l’abstenció de Barcelona en Comú respecte a la seva tramitació per a l’any 2026. Els motius són diversos, però el que més ens ha grinyolat és la pressa de Collboni per a aprovar-los, baixant d’un tren en marxa.

Lluny queda la política de grans majories i majories absolutes, protagonitzades especialment pel PP i el PSOE. La realitat social i política avui dia és ben diferent; tant al Congreso, com al Parlament, així com a l’Ajuntament, l’escenari és d’una política fragmentada, amb molts partits i actors pel mig. Arribar a acords ja no és opcional, raó per la qual l’esforç, dedicació i paciència són més necessaris que mai. Collboni i el seu Govern són conscients d’aquesta realitat, aleshores, per què han volgut presentar uns pressupostos dos mesos abans de finalitzar l’any? Aquí ja han trencat l’esforç, dedicació i paciència que parlava abans.

En un escenari habitual, els pressupostos de Barcelona s’aproven en el darrer Plenari de l’any, al desembre. De fet, inclús, per arrodonir els acords, hi ha hagut moments que els pressupostos s’han aprovat en l’any en curs. Això no obstant, enguany i per tossudesa de Collboni, els pressupostos s’han presentat al novembre quan les converses amb el meu grup municipal, Barcelona en Comú, encara estaven obertes. Per què tanta pressa? Collboni i el seu equip han baixat d’un tren en marxa, un tren que, per part de BComú, de bon tros que hagués arribat a una bona estació, una estació d’esquerres. Solament es necessitava més paciència, més temps. Anàvem bé.

Més enllà de les preses, quins eren els acords que necessitaven més temps, més maduresa? En primer lloc, a BComú volíem que la inversió pública que es destina a la promoció turística de Barcelona es derivés a polítiques d’habitatge. Estem parlant de 20 milions d’euros públics que l’Ajuntament destina en promocionar internacionalment la nostra ciutat. De veritat cal aquesta promoció? La massificació turística és un dels problemes principals dels barcelonins, i amb raó. Malgrat això, el PSC ha preferit continuar invertint milions d’euros en patrocinar la nostra ciutat en comptes de destinar-los a habitatge. En segon lloc, el meu grup municipal va posar sobre la taula executar més eixos verds, fora del centre de la ciutat, com a Sants o al passeig Maragall. Més enllà de projectes i estudis, l’equip de Collboni no va oferir res més que finalitzar l’eix verd de consell de cent, una necessitat massa òbvia. Un tercer punt va ser com des de l’Ajuntament s’ha d’afrontar el sensellarisme, ja que les persones que viuen al carrer han augmentat un 20% en el darrer any. Aquesta realitat és una conseqüència de la crisi residencial que patim. Malgrat això, fa anys que no creixen les places residencials, des del 2023, moment en què Collboni va arribar a l’alcaldia. BComú demanàvem augmentar els recursos a aquesta realitat, però ens hem trobat al govern de Collboni tancat.

Els acords s’assoleixen amb diàleg, generositat i perseverança. Collboni, però, ha premut l’accelerador en la negociació dels pressupostos, el que l’ha portat a aplicar una segona qüestió de confiança i a no tenir-los, una vegada més, per la via ordinària. Constantment s’oblida que té 10 regidors dels 41 que forma el plenari, més raó encara per arribar a acords, cosa que rarament assoleix perquè aconseguir-los amb Barcelona en Comú, li fa por. Nosaltres l’empenyem cap a les polítiques valentes, el fem sortir de la seva inacció i, a Collboni, li fa massa por sortir de la seva zona de confort.

Tenim una ciutat amb un alcalde, que gestiona, però no impulsa, un alcalde poruc que té més por empipar a les classes dominants de la ciutat que d’estar al servei dels seus ciutadans. Un govern que ha reduït la inversió en obra nova en tres anys del 58,6%, on s’ha reduït les compres per tanteig i retracte un 83% en dos anys, on no es desenvolupen més eixos verds, malgrat tots els reconeixements internacionals i acceptació per part del veïnat, on les persones que viuen al carrer han augmentat un 20% i on l’accés a l’habitatge és el principal problema per als barcelonins i barcelonines, segons el darrer baròmetre municipal. Collboni tenia l’oportunitat d’arribar a uns pressupostos valents, d’esquerres i ambiciosos gràcies a Barcelona en Comú, però no s’ha atrevit. Ha baixat d’un tren en marxa, que anava en bona direcció, potser massa bona, a parer de Collboni, una direcció massa a l’esquerra, tanta que li ha fet por i ha preferit quedar-se en la seva zona de confort: la inacció.